Escrit per Eduard Farré.

Divisions horàries

Un factor important a tenir en compte per entendre un rellotge d'aquella època, és el tipus de divisió horària emprat en els rellotges romans, i també en els grecs i els àrabs, i que consisteix a dividir el període diürn en dotze hores de duració variable en funció de la canviant durada del dia al llarg de l'any. Així les dotze hores diürnes d'un dia d'estiu seran més llargues que les hores diürnes dels dies d'hivern. Aquest sistema horari s'anomena d'hores temporals i fou utilitzat fins a l'aparició del rellotge mecànic, cap a l'any 1300.

Malgrat que en els hemisferis romans trobats a Catalunya no apareix la numeració de les hores, s'ha de dir també que l'ordre de les hores en el món romà tenia origen a la sortida del sol, i per tant, l'hora prima era la primera hora després de l'alba, l'hora tercia era a mig matí, el migdia coincidia amb l'hora sexta, a mitja tarda hi trobem l'hora nona, per acabar el dia amb l'hora dotzena, a la posta del sol. Les hores i oracions canòniques medievals conservaren parcialment aquesta denominació.


s_grec.gif
Escafé grec

Poques cases devien tenir rellotge de sol i poca gent devia anomenar les hores pel seu número ja que coneixem altres denominacions molt menys precises per a referir-se als diferents moments del dia. L'espai de temps anterior a l'alba l'anomenaven gallinicium sens dubte per la presencia acústica de l'inevitable despertador natural: l'hora del cant del gall. Les hores o moments que seguien a l'alba s'anomenaven diluculum (albada) mane (matí), ante meridiem (abans del migdia) i meridiem, que significa migdia, per continuar a la tarda amb de meridie (després del migdia), suprema (la darrera hora), vespera (vespre) i crepusculum o sub nocte (foscor, abans de la nit). Durant la nit trobem noms com prima fax que fa referència tant a l'encesa de les primeres torxes com a la visibilitat dels primers astres, concubium (l'hora de la unió sexual), intempesta nox (molt entrada la nit) i media nox (mitjanit), fins arribar altra volta a l'hora del gallicinium.

Els sistemes horaris mai han estat acceptats amb gust; fins i tot, avui dia, molts de nosaltres els tolerem amb inevitable resignació i presumim de prescindir del rellotge durant les festes i vacances, encara que llavors mirem, de reüll, els rellotges dels nostres acompanyants. La prova que aquesta imposició horària també era rebutjada per molts dels ciutadans del món romà, ens la dona el comediògraf Plaute (segle II aC) en una obra en la que fa exclamar a un dels seus personatges:

"Que els déus destrueixin al primer que inventà l'hora i construí el rellotge de sol que trenca la meva vida en mil trossos! Fins ara el meu rellotge havia estat sempre el meu ventre, el millor i més segur de tots. Arreu i amb seguretat em cridava per dinar, fins i tot quan no hi havia res per menjar; però ara, malgrat que n'hi hagi, no puc menjar si al sol no li ve encara de gust".