La novel·la Le tour du monde en quatre-vingts jours (1873) de Jules Verne és realment apassionant i un homenatge al mètode i la precisió, com també és al·lusiva a la diferència de classes, al feminisme, a l'antagonisme entre França i Anglaterra i a la globalització geogràfica mundial. Al marge de les peripècies dels protagonistes, l'obra delata la interrelació creixent entre els transports al món modern de finals del segle XIX on es comença a notar la dependència dels horaris i l'esclavitud del rellotge.

Fig. 1 Portada de l’edició Herzel (1873)

A la novel·la, Jules Verne, molt intencionadament, posa a les mans dels viatgers dos rellotges: el del francès Passepartout, valet de chambre de Mr. Fogg, que marcarà durant tot el viatge l'hora de Londres, i el de l'anglès Fogg, membre del Reform Club, que s'anirà adequant a les hores locals. Aquest sistema de doble horari és el que s'emprava aleshores per determinar la longitud geogràfica a bord dels navilis i Verne ens ho recorda en la conversa que mantenen Passepartout i el detectiu Fix a Suez:

-Sobretot, he de parar atenció a no perdre el vaixell.
-Té temps -va contestar Fix- no són més que les dotze.
Passepartout va treure el seu gran rellotge de butxaca - les dotze? - va replicar - Són les nou i cinquanta-dos minuts!
- El seu rellotge endarrereix - va dir Fix.
- El meu rellotge! Un rellotge de família que procedeix del meu besavi! No varia ni cinc minuts a l’any. És un veritable cronòmetre!
- Ah! Ja veig què consisteix la diferència - va indicar el policia - vostè ha conservat l'hora de Londres, que endarrereix unes dues hores amb la de Suez. Cal adequar els rellotges al meridià de cada país.
- Jo, tocar el meu rellotge! - va exclamar Passepartout - Mai!
- Aleshores no marxarà d'acord amb el Sol.
- Pitjor per al Sol, cavaller. Serà ell qui estigui equivocat.

Fig. 2 La conversa sobre rellotges entre Passepartout i Fix (Ed. Herzel 1873)

Assentades les bases del joc, sabem que el rellotge de Passepartout és pràcticament perfecte: cinc minuts a l'any és una molt bona precisió digna, com diu ell mateix, d'un cronòmetre de marina. També sabem que no el canviarà d'hora i que només coincidirà amb l'hora local al meridià 180 a causa de l'ambigüitat eterna entre les dotze del migdia i les dotze de la nit, cosa que l’elemental Passepartout no podia ni tan sols plantejar-se.

Igualment podem deduir després d'haver sentit la darrera frase “Pitjor per al Sol, cavaller. Serà ell qui estigui equivocat”, que Passepartout serà el millor ajut de càmera que Fogg podia haver trobat, tan tossut com ell.

Fig. 3 i 4 Fogg i Passepartout (Ed. Herzel 1873)

Alhora, sabem que Fogg va adequant el seu rellotge a les hores locals, com no podia ser d'una altra manera, ja que els seus rígids horaris de sortida i arribada dels transports s'estableixen segons el dia i hora del lloc de procedència i destí.

El debat se centra en el fet que estem mesurant un mateix esdeveniment, un viatge de 79 dies, amb unitats diferents; efectivament, a Londres transcorren 79 dies entre la sortida de Fogg i la seva arribada amb cinc minuts de retard (aquí no els tindrem en compte) el divendres 20 de desembre, cosa que també passa al rellotge de Passepartout, però que no pot percebre perquè no disposa de calendari i no ha portat un quadern de bitàcola com sí que fa Fogg. En aquest quadern, Fogg anota dia a dia el seu viatge, però no ho fa utilitzant els dies de 24 hores, com fan els seus col·legues del Reform Club, sinó dies de 23 hores i 42 minuts de mitjana, ja que va avançant el rellotge al pas per cada ciutat per on passa.

Analitzat aritmèticament, a Londres han transcorregut 79 dies de 24 hores, és a dir, 1896 hores, que, si dividim pels 80 dies comptabilitzats correctament per Fogg, ens dona una durada mitjana dels seus dies de 23,7 hores (23 h 42 m).

Fins aquí, l'explicació lògica de la diferència en dies observada. Encara no queda clar, però, la raó per la qual Fogg no s'assabenta del desfasament fins a arribar a Londres. Aquí Verne es permet jugar amb Fogg tant com amb el lector.

Fins a arribar a San Francisco, Verne dona molts detalls del dia en què es troba Fogg i els seus acompanyants i ens distreu amb les seves peripècies horàries; de totes les informacions que ens dona, només ens interessa el dia del mes i el dia de la setmana en què es troba Fogg.

A partir de la seva arribada a San Francisco, Verne evita completament qualsevol al·lusió al dia de la setmana i de fets com ara cerimònies religioses dominicals que podrien delatar que Fogg ja no va d'acord amb el dia local. El problema rau en un fet clau: en arribar a San Francisco, el capità del General Grant havia d’haver avisat als passatgers de l'hora local i del dia local diferent del que es podia haver comptabilitzat a partir de la sortida del Japó.

El 1872 no estava establerta la línia oficial del canvi de data, però aquesta existia des de sempre i ocupava, en general, tot l'oceà Pacífic. En efecte, el dia al Japó i a tota la costa oest del Pacífic depenia de les informacions horàries arribades ancestralment des d'occident (Europa), mentre que a San Francisco i a tota la costa est de l'oceà, elaboraven la seva hora i el seu dia a partir de les informacions arribades des d'orient (Europa) a partir del 1492; per tant, al Pacífic ja es produïa un desfasament que més tard o més d'hora hauria de quedar en evidència i que s'hauria de reglamentar amb l'establiment d'un meridià de canvi de data.

Per a la tripulació del General Grant, així com per a la de qualsevol navili que efectués regularment la travessia del Pacífic, el fet devia ser comú, encara que pogués sorprendre l'eventual viatger.

Aquest fenomen va ser observat per primera vegada en el primer viatge realitzat al voltant del globus. L'expedició de Magalhaes va sortir de Sanlúcar de Barrameda el 20 de setembre de 1519 per tal de fer la volta al món en direcció oest, és a dir en la direcció contrària a la de Fogg; havent mort Magalhaes durant el viatge, el seu successor Juan Sebastián Elcano, va arribar al port de sortida el 6 de setembre de 1522 i es va fer mereixedor de l'honor Primus Circumdedisti Me (El primer que m'ha envoltat) que li va atorgar Carles V en una inscripció gravada sobre un loquaç globus terraqüi.

Fig. 5 i 6 Elcano i el seu escut d’armes on consta la frase Primus Circumdedisti Me (viquipedia)

Per a gairebé tothom a terra, el viatge d'Elcano havia durat prop de tres anys, exactament 1082 dies; en canvi, per a Pigafetta, que era el cronista de bord, només havien transcorregut 1081 dies; no obstant això, a diferència de Fogg, Pigafetta va advertir la diferència tot just tocar un port on s'emprava el calendari occidental.

Després de travessar el Pacífic, l'expedició de Magalhaes va tenir contacte amb nadius de Borneo, que van posar fi a la seva vida i a la de més de la meitat de la seva tripulació, i en les Moluques, on es va omplir la nau Victòria d'espècies i es va abandonar la malmesa nau Trinitat; però allí no es feia servir el calendari occidental, així que no va ser fins al 9 de juliol de 1522, en arribar a les illes de Cap Verd, gairebé al final del viatge, que Pigafetta va tenir notícia de l'estrany fenomen. Els homes que havien baixat a terra van tornar a bord amb la sorprenent notícia que a la colònia portuguesa era dijous, mentre que segons els càlculs de bord era dimecres. Pigafetta es va plantejar la possibilitat d'haver comès un error, molt possible al llarg d'aquells tres llargs anys, però el còmput també coincidia amb el d'Alvo, el pilot, que també estava segur que el càlcul de tots dos era el correcte; i em permeto afegir que en una societat marcada pels hàbits religiosos hauria estat molt difícil errar el compte setmanal dels diumenges.

Fig. 7 Mapa de l’itinerari d’Elcano (viquipedia)

Analitzat aritmèticament, els 1082 dies de 24 hores que havien transcorregut, a Sevilla s'havien convertit en 1081 dies de 24,022 hores de mitjana, pel fet de l'allargament del dia en avançar d’est a oest.

Tornem a Fogg: a partir de la seva arribada a San Francisco i acceptant que no va sentir el comunicat horari del capità del General Grant, en algun moment de la travessia pels Estats Units, hauria d'haver-se adonat que el seu dia no coincidia amb el dia local. El nombre és el menys important, però la data és molt important, ja que els vaixells cap a Europa no salpaven cada dia de la setmana.

Verne sap que és difícil no adonar-se del dia en què es viu, especialment si es tracta d'un diumenge festiu en una ciutat; així que, a banda de no esmentar per a res en quin dia de la setmana es troba Fogg, fa de manera que en els dos diumenges que passa entre San Francisco i Londres, Fogg es trobi totalment aïllat de la societat; el primer cap de setmana Fogg viatja en un trineu de vela per les solitàries praderies gelades del centre dels Estats Units i, al segon, es troba en alta mar a l'oceà Atlàntic, a punt d'haver de cremar les parts combustibles del navili per a poder continuar avançant cap a Anglaterra.

Fig. 8 i 9 El solitari viatge en trineu per les planures gelades dels Estats Units (Ed. Herzel 1873)

Encara que puguem atribuir la distracció inicial al desplaçament amb tren per una zona semisalvatge i a haver navegat en trineu a vela sense cap contacte social, en arribar a Chicago, i especialment en perdre el vaixell de Nova York que devia salpar en un dia concret de la setmana, queda clar que Verne està prenent el pèl a Fogg en benefici de la tensió del discurs i de la sorpresa final que reserva al lector.

A tall de conclusió, personalment no veig cap reivindicació de Verne per la línia del canvi de data, que ja existia, encara que fos una franja sense delimitar exactament; sobre això només quedava pendent per determinar quines illes del Pacífic situades al voltant del meridià 180 quedarien a un costat o altre d’aquesta franja. Tampoc no veig cap error no desitjat expressament per Verne. Sí que hi ha, en canvi, una incongruència enorme entre la precisió exagerada en el caràcter, costums i horaris del molt anglès Fogg i haver pogut travessar els Estats Units de costa a costa, l'oceà Atlàntic i gairebé tota Anglaterra, des de Liverpool fins a Londres, tenint un dia sencer de desfasament (en nombre i en data!) entre el seu càlcul i la realitat local.

Si un servidor hagués de buscar un missatge subliminal a l'obra de Verne, segurament esperaria trobar-lo en la pugna cultural secular entre francesos (passe partout, en francès significa que serveix per a tot) i anglesos (fog és boira en anglès) dels quals es permet riure a gust en aquesta novel·la, i en un moment crucial en què el meridià de Greenwich acabava de ser proposat per a ser el primer meridià mundial (Primer Congrés Geogràfic Internacional, Anvers 1871) en detriment del meridià de París.

Fig. 10 Mapa del recorregut de Fogg i Passepartout il·lustrat per Alphonse de Neuville et Léon Benett. (Ed. Herzel 1873)

Bibliografia

Farran Llorca, Aure (2022): Prolífic i polièdric. Descobrim l’autèntic Jules Verne. “Ara Diumenge”, 19 de juny, p. 5-7

Farré Olivé, Eduard (2002): Primus circumdedisti me. El día que perdió Elcano lo recuperó Fogg. "Analema" n. 36, set-dic 2002, p. 20

Pigafetta, Antonio: Relazione del primo viaggio intorno al mondo. Edició digital en www.liberliber.it

Verne, Jules (1873): Le tour du monde en quatre-vingts jours. Série Les Voyages extraordinaires, J. Hetzel, Paris, 1873 (consultable sur Gallica archive, la bibliothèque numérique de la Bibliothèque Nationale de France).

Verne, Jules (1873): Les Méridiens et le calendrier, Bulletin de la Société de Géographie, 6e série, tome V, Paris, 1873 (consultable sur Gallica archive)

Eduard Farré és Llicenciat en Humanitats i actual vicepresident de la SCG