Skip to main content

Història dels rellotges de sol

Quan, de mica en mica, els rellotges de sol anaren perdent la importància cabdal que havien tingut, ningu no s'adonà que s'estava produint un canvi més substancial que el simple fet de deixar de mirar enlaire per mirar-se el canell. Tota una nova manera d'entendre la vida s'anava introduint en el pensament col.lectiu.

Qui necessita qui?

És per això que pot semblar paradoxal parlar de rellotges de sol just quan comptem el temps no ja per minuts, sinó per mil.lisegons, quan els rellotges de quars, els ordinadors, qualsevol calculadora de butxaca ens han acostumat a una precisió gairebé impertinent.
Tanmateix els rellotges de sol segueixen vius. Inalterables al pas dels anys, segueixen marcant les mateixes hores que pintaren els nostres avantpassats. Segueixen resistint-se a acceptar la nostra exactitud cartesiana.
El rellotge de sol ens fa memòria constantment del nostre arrelament a la terra, de la nostra servitud als seus ritmes, al seu voltar immutable. Se'n riu dels nostres perfectes rellotges plens de perfectes hores, totes perfectament iguals. Ell sap que a final d'any serà el nostre rellotge el que anirà malament i que, per posar-hi remei, cada quatre anys afegirem un dia al calendari.
Per això cada rellotge de sol és un estigma de servitud. Un símbol de capteniment davant els ritmes de l'univers. Un signe humil de gratitud, d'esperança.

Una mica d'història

Diuen que l'home es diferencia essencialment de l'animal en la capacitat de pensar que demostren alguns dels seus representants, tot i no ser aquesta una opinió unànim. Tal vegada seria més encertat apuntar que la diferència que ens separa és l'obsessió que sentim els humans pel temps. Des que l'home va tenir la pensada d'inventar-se el temps, no ha parat mai en l'intent d'abastar-lo, d'apamar-lo acuradament.
Dins dels molts intents que hom va fer per prendre-li la mesura, en un moment indeterminat de la història sorgí el rellotge de sol, un extraordinari enginy humà que sorprèn per la seva genialitat i simplicitat alhora.

ELS ORÍGENS

L'home primitiu degué apreciar ben aviat la primera mesura que hom pot prendre del Sol, la diferència entre el dia i la nit. Un cop assumit aquest fet, inquiet com era, d'altres observacions el degueren encaparrar i potser es va fixar en l'ombra que el sol projectava de qualsevol objecte. Superada la primera sorpresa davant el nou descobriment, de segur que també aprecià com aquesta ombra s'escurçava al llarg del dia fins un punt on tornava a allargar-se. Això li degué donar la primera noció de migdia que potser utilitzà per saber si li convenia o no seguir perseguint aquell cèrvol esmunyedís abans no es fes fosc.

Rellotge de sol egipci (100 a.C.)

Uns centenars d'anys més endavant l'home esdevé sedentari, ja no li cal vagarejar tot cercant la caça ni cercar l'abre o la roca més adieht per consultar-ne la llargada de l'ombra. En un moment de profunda inspiració, decidí plantar-se un pal vertical davant la seva cova. La constant observació d'aquest pal, sempre el mateix, va fer que notés que al llarg del temps aquella ombra més curta, l'ombra de migdia, s'anava estirant i escurçant. Va comprovar que aquest estira-i-arronsa coincidia amb èpoques de fred i èpoques de calor. Fins aleshores per a les feines del camp s'havia guiat per les llunes, però a la llarga fallaven i se li presentava la tardor quan menys s'ho esperava. No és d'estranyar que des d'aleshores, guiat pel sol esdevingués un pagès experimentat.
l és clar, una eina tan fantàstica que li donava tanta informació no podia passar desapercebuda i fou així com si li començà a donar tombs i a fer-hi proves i més proves fins que en sorgí el primer rellotge de sol.
Si bé tot el que hem dit fms ara és pura especulació, no fora d'estranyar que les coses haguessin anat d'aquesta manera. El cert és que d'aquest «pal dret» se'n feren monuments impressionants que ens demostren que, si més no, més d'un se'n va plantar.

D'EGIPTE A ROMA

El rellotge de sol més antic del qual se'n té notícia fou trobat recentment a Egipte i datat a l'època de Tutmosis III, uns 1.500 anys abans de la nostra era. Es tractava de dos llistons de pedra, un que feia de busca i un altre on hi eren marcades les hores.
Després d'aquest exemplar, hem d'avançar fins el 750 a.C. per tenir referència d'un altre rellotge de sol, aquest en una cita biblica on es conta com Jahvé va fer recular deu graus l'ombra del quadrant.
El primer quadrant pròpiament dit és degut als sumeris, els quals ja havien aconseguit un gran coneixement dels fenòmens astronòmics. L'instrument ideat per aquest poble devia ser similar, en aparença, als astrolabis i el seu grau de dificultat, tant en la construcció com pel que fa a la utilització, no el devia fer gaire popular. Aquest quadrant ha estat datat pels voltants del segle VI a.C.
Per la seva banda, s'atribueix a un tal Beroso, babiloni, el disseny d'un rellotge de sol còncau, pels volts del segle IV a.C.

Rellotge de sol còncau romàAmb els grecs els rellotges de sol són estudiats a consciència, i per primer cop, el gnòmon (el «pal dret») deixa de posar-se vertical i passa a ocupar la posició correcta, paralel.l a l'eix terrestre. El rellotge grec s'anomenava «scaphe» (bol) i consistia en un bloc on s'hi buidava una cavitat en forma hemisfèrica a l'extrem del qual es fixava la barreta que servia de busca. És essencial copsar la importància que té el fet de deduir que calia posar el gnòmon paral.lel a la direcció de l'eix terrestre: això feu que els rellotges assenyalessin tot l'any les hores d'una durada constant convertint-los en instruments de mesura, realment. Els rellotges anteriors esdevenen gairebé curiositats ja que la busca vertical feia que les hores d'estiu fossin radicalment diferentes que les de l'hivern. Cal també fer esment que els scaphe foren també els primers rellotges de sol que mesuraren l'hora segons la direcció de l'ombra i no, com fins aleshores, per la seva llargada.
Pel que fa als romans, no van aportar cap novetat important i van limitar-se a copiar l'scaphe grec, que ells anomenaren hemispherium.

ELS ÀRABS I L'EDAT MITJANA

 

AstrolabiEls àrabs, aprofitant que traduïren meticulosament els textos de Ptolomeu, van perfeccionar fins uns altíssims nivells la tècnica dels quadranters. Durant els anys del seu domini diverses millores s'introduïren en l'astronomia i la matemàtica. Per primer cop s'utilitzà el sinus com a mesura trigonomètrica i es perfeccionà l'astrolabi. També van posar a punt el gnòmon foradat, modalitat que consisteix en posar una plaqueta a l'extrem de l'estil amb un forat diminut, això fa que el punt on marca estigui molt més ben delimitat que el perfil, de vegades confús, de l'ombra de la busca.
Durant l'Edat Mitjana, tot i que es va seguir aprofundint en el coneixement astronòmic, sobretot al voltant d'Alfons X, no va haver-hi cap aportació realment novedosa pel que fa al traçat dels rellotges de sol.

FINS ALS NOSTRES DIES

Va ser al llarg dels segles XVI i XVII quan s'emparellaren la gnomònica, art de fer els rellotgqs de sol, i el gran esclat de la tècnica constructora. Durant aquells segles es construïren majestuosos palaus i immenses esglésies on s'hi bastiren, bé pintats, esgrafiats o amb qualsevol altra tècnica, uns rellotges de sol també tan desmesurats que molts d'ells voltaven la trentena de metres.

Un cop superada l'etapa en què fer un rellotge de sol era un art obscur ple de misteris i de coneixements difícils, amb la il.lustració es popularitza la tècnica i sorgeix l'ofici de quadranter. Es comencen a fer rellotges de sol de totes menes i en tots els materials possibles. Dels tallers d'aquests artesans en sortiren veritables peces de luxe, rellotges portàtils d'or o argent de tan bella factura que esdevingueren gairebé més purament objectes de plaer estètic que instruments dels quals se'n fes un ús pràctic.

Rellotge portàtil amb brúixolaCap a mitjans del segle XVI sorgeixen els primers rellotges mecànics, gairebé com un divertiment de serraller que, de bon començament ja només evançaven... una hora diària. És al llarg del XVII quan es van perfeccionant aquests enginys, i mica en mica, van aconseguint un funcionament més acurat.

Tanmateix el rellotge de sol, en plena eufòria, seguia mantenint-se al lloc d'honor per dues raons: la primera era l'alt preu dels nous aparells i l'altra era que aquests nous competidors no acabaven d'anar del tot bé. Tothom qui s'havia comprat un rellotge mecànic, procurava tenir-ne un de sol a alguna paret de casa seva per tal d'anar posant el primer a l'hora. Cap a mitjans del segle XVIII, però, els rellotges mecànics assoliren un alt grau de perfecció i el problema era de fer-los casar amb el Sol que, com sabeu, no és pas uniforme al llarg de l'any. La inconstància del sol, l'accelerament del ritme de vida, i la proliferació de l'enllumenat i de la vida nocturna, feren que mica en mica el rellotge mecànic anès arraconant els quadrants solars.

Tan sols a pagès, on les hores son més plàcides, s'ha pogut refugiar el rellotge de sol, desplaçat d'un món frenètic que ha deixat de comptar per hores i ha passat a fer-ho per minuts.

LA SOCIETAT CATALANA DE GNOMÒNICA

Fa uns anys, al voltant d'uns cursets sobre la realització de rellotges de sol que va organitzar el Museu de la Ciència, va néixer la Societat Catalana de Gnomònica que ha intentat aplegar al seu redós un col.lectiu de professionals i afeccionats als rellotges de sol. El foment de l'estudi i la investigació al voltant dels rellotges de sol, promoure'n la seva construcció, recuperació i restauració i l'impuls de tota activitat relacionada amb els rellotges de sol, són els objectius fonamentals d'aquesta organització, el naixement de la qual ens dóna esperances pel que fa a la recuperació d'aquest art mil.lenari.