Al port d'Albaida, prop del Convent de Santa Anna, naix la Font del Port, un important braç d'aigua subterrània (uns 5000 l/min de mitjana) que rega 2400 fanecades dels termes d'Albaida, Atzeneta i el Palomar. L'origen de l'aprofitament d'aquestes aigües es remunta al temps de l'Islam. Probablement, les primeres canalitzacions es feren cinc segles abans de l'arribada dels primers colons cristians¹.

La xarxa de reg comprèn unes sèquies principals per cadascuna de les quals circula, durant el període que té assignat, tot el cabal d'aigua que aflora en la font. Dins de cada sèquia els regants es reparteixen l'aigua segons el sistema de les ampolles². Els terminis per a desviar l'aigua d'una sèquia a una altra se solen determinar pels moments de l'eixida i la posta del sol, la qual cosa representa per si mateix un veritable rellotge de sol. És clar, però, que no caldria referir-se al cas concret de la sèquia del Port per a trobar un exemple d'ús d'aquest senzill mecanisme de mesura del temps, ja que l'eixida i la posta del sol determinen, arreu dels medis rurals, els instants d'encetar la jornada de treball i de plegar veles.

No és, doncs, per aquest simple i lògic sistema de distribució d'aigües pel que ens interessa la sèquia del Port, sinó perquè dins del sistema general de repartiment apareix un cas molt singular que en trenca la simplicitat: es tracta de la tanda que comparteix la partida del Rafalet amb parcel les d'Atzeneta, de les Jovades i de l'Alqueria i de la tanda de Sant Llorenç. Al conjunt d'aquestes tandes l'anomenarem tanda del Rafelet per simplificar.

Segons Abel Soler³, "...El Rafalet no és sinó un perllongament postís i tardà del sistema del Port...", que ell mateix atribueix als segles XII-XIII. Aquest perllongament es degué produir per l'adquisició per part del propietari del Rafalet de la meitat dels drets en algunes de les parcel les esmentades.

La introducció de la tanda del Rafalet en el sistema general del Port comporta una primera singularitat en el fet que de vegades només li correspon la meitat de l'aigua que brolla de la font i l'altra meitat anirà a una altra sèquia. Una segona singularitat és que la tanda del Rafalet es repeteix cada setmana, contràriament al que passa amb la general que és de 14 dies. Però la major curiositat del sistema, i la que ens interessa fonamentalment, és el mètode per a determinar el començament i el final de les petites tandes en què es divideix la del Rafalet: el rellotge de peus, que es basa en l'amidament de l'ombra produïda per un home en peus propis.

El fonament

Al llarg del dia, l'altura del Sol sobre l'horitzó és variable, de tal manera que a l'eixida i la posta, és nul la i en el moment del migdia és màxima. Aquesta altura màxima del migdia és, així mateix, variable al llarg de l'any, de tal manera que en el ple de l'hivern no passa dels 27,5 i en el ple de l'estiu arriba als 74,5 , en la nostra latitud. Quan l'altura del sol sobre l'horitzó és gran, les ombres produïdes pels objectes verticals són curtes i, a l'inrevés, quan l'altura és petita, les ombres són llargues. Així doncs, a l'eixida i la posta del Sol les ombres són infinitament llargues i al migdia es fan molt petites; en l'estiu, molt més que en l'hivern.

La llargada de l'ombra d'un objecte ens pot aprofitar per a determinar el moment del dia en què ens trobem. Sense oblidar que el resultat també dependrà de l'època de l'any. En aquest fet es basa el sistema per a determinar el moment de canvi de tanda de la mitja aigua del Rafalet.

El funcionament

Segons que ens han explicat diferents sequiers, encarregats d'efectuar o de supervisar la mida, quan s'acosta el moment de fer el canvi de sèquia, l'amidador s'ha de descalçar i posar-se d'esquena al sol, llavors fa un senyal a terra i a partir d'ell amida 13 peus o 7 peus, segons s'escaiga, i al final, hi fa un altre senyal. Després, cada cert temps, va provant si la seua ombra abasta la llargària que hi ha entre els dos senyals. En el moment en què això es produeix, pot canviar el trestallador i desviar l'aigua cap a la seua sèquia.

Actualment el sistema d'amidament de peus només es conserva a Atzeneta, on l'efectua el regant que ha d'encetar la tanda, sense la supervisió de cap sequier.

L'amidament de peus s'usa exclusivament de sant Joan a sant Miquel (que es correspon, ben ajustadament, al període de l'estiu), època en la qual el cabal de la sèquia pot fluixejar més i les necessitats de reg són majors.

El repartiment de l'aigua en les diferents sèquies que la comparteixen amb el Rafalet es resumeix en el següent quadre:

Fora d'aquests períodes, l'aigua del Port circularà, sempre sencera, per les diferents sèquies dels termes d'Albaida i del Palomar i no s'hi usarà el sistema de peus.

En l'actualitat, només els regants d'Atzeneta mantenen viu el sistema d'amidament de peus. Els regants del Rafalet, de Beniati i de Sant Llorenç fa més de 30 anys que no n'han fet ús i que es regeixen pel rellotge mecànic. Tot i això, encara hi ha alguns antics sequiers i usuaris que en conserven memòria i que ens n'han pogut donar testimoni.

En demanar-los als regants explicació del perquè del sistema dels peus, susceptible de notables errors (quan s'haurien pogut buscar mètodes més exactes) no hem trobat cap resposta concloent. Més aviat ens hem trobat amb el convenciment d'alguns sequiers (com ara el tio Batiste Gaietano, de 100 anys) que el sistema no cercava cap utilitat, sinó simplement una norma, que calia seguir sense que representara cap avantatge específic. Ans al contrari, tenia ben sovint el desavantatge de propiciar intents d'engalifa per part dels més desaprensius; sempre, segons ell. Tot i això, el tio Gaietano es queixava de la poca vergonya dels qui n'havien abandonat la pràctica, que ell considerava, per damunt de qualsevol problema que poguera comportar, obligatòria.

Abel Soler hi albira raons de tipus ètnic: com que tots els usuaris d'una sèquia, originalment, devien ser membres d'un mateix grup tribal, el fet d'haver de defensar conjuntament el compliment de la norma i de procurar que el resultat de la mida resultara favorable a la seua comunitat, devia ser un factor més de cohesió grupal.

Estudi teòric

Per a fer aquest estudi teòric del funcionament del rellotge de peus suposarem que una persona d'alçada normal i peu proporcionat fa aproximadament 6,5 peus propis d'alçada. Això correspon, per exemple, a una persona de 1,75 d'alçada i 27 cm de peu, o una persona d'1,65 d'alçada i 25,4 cm de peu; el primer gastaria un 43 de sabata i el segon un 41.

En aquestes condicions, el moment dels 7 peus d'ombra, el dels 13 i el temps transcorregut entre aquests dos moments dóna els resultats que s'indiquen en el quadre següent, per a les diferents èpoques de l'any:

S'hi observa que l'interval de temps entre els 7 peus i els 13 peus es manté aproximadament constant durant els dos primers mesos d'aplicació del mètode, i que creix poc més d'un quart d'hora en acostar-se sant Miquel.

En el quadre següent indicarem a quina hora es produeix l'ombra dels 13 peus, a quina es produeix la posta de sol i el temps que transcorre entre aquestes dues circumstàncies:

Ací es veu que el temps que transcorre entre els 13 peus i la posta del Sol es manté pràcticament constant al llarg de tot el període d'aplicació del sistema.

Conclusions

Una cosa que sembla evident és la validesa del sistema per a determinar intervals de temps aproximadament constants al llarg de l'any. Així doncs, el període comprés entre els 7 peus i els 13 peus es manté al voltant de l'hora i mitja, i el període comprés entre els 13 peus i la posta es manté pròxim a les dues hores i 20 minuts.

Sembla bastant lògic suposar que una de les causes per què s'usava el mètode dels peus fóra la de facilitar la partició de l'aigua entre diferents sèquies quan es tractava de períodes de temps relativament curts. Aquesta hipòtesi no descarta, ni contradiu, que pogueren haver-ne d'altres de causes, d'índole ètnica, política, religiosa, etc.

Però, per què es va introduir en el racional i senzill sistema de reg del Port el complex sistema del Rafalet? Vet ací una interessant hipòtesi suggerida per Abel Soler: que un tal Abdu-l-Jalil, propietari del Rafalet segons el Llibre del Repartiment, comprara 24 hores setmanals de la mitja aigua del Port als seus propietaris, però que, per alguna raó que desconeixem⁴, n'haguera de cedir unes petites parts a altres regants. Llavors el mètode dels peus en permetria una excel lent mesura. Seguint els suggeriments d'Abel, afegirem que fou, segurament, el cadí d'Atzeneta, "cap espiritual de la comunitat, i home vell, savi i pietós", qui, consultant els codis jurídico-religiosos de l'època, degué trobar la fórmula per a mitjançar entre comprador i venedor.

També podria ser que les tandes del Rafalet correspongueren a alguns drets extraordinaris de reg adquirits pels seus propietaris per raons d'ordre religiós o jeràrquic desconegudes.

El sistema de peus s'usa encara ara en alguns oasis del Magrib. Concretament en la comunitat oasiana d'el-A'nâd, a Tunísia, es manté, com ací, una duplicitat de distribució de tandes entre el llarg de la setmana i el divendres⁵. Durant la setmana s'hi usa un mètode més racional i el divendres se n'usa un més arcaic i irracional basat en l'amidament de peus i en els moments d'oració; amb un fort component religiós, doncs. El cas del Rafalet podria ser semblant a aquell, amb la diferència que ací, amb el canvi de religió, el sistema va perdre part del seu sentit.

En qualsevol cas, el sistema de peus de la sèquia ens ha quedat com un dels més interessants i elegants testimonis històrics d'una filosofia universal que proposa l'home com la mesura de totes les coses i, si ho mirem des del punt de vista religiós, com l'engranatge entre la divinitat i la terra.

Cal pensar, però, que les raons de tipus espiritual, que ben segur hi devia haver, no han de ser incompatibles amb les de tipus pràctic i que, per tant, no fóra d'esperar que el sistema dels peus s'usara si no tinguera, també, un respectable grau de fiabilitat i algun avantatge concret respecte a altres possibles sistemes.

Usos i abusos

El sistema de peus permet als més espavilats, als més desaprensius o als més necessitats, la possibilitat de traure'n uns minutets més de reg per a la seua tanda. La relació entre l'altura d'una persona i la llargària del seu peu, no sol desviar-se massa d'un valor mitjà, però sempre hi ha individus que s'aparten bastant de la norma. Amb un amidador de proporcions adequades, es poden obtindre resultats que afavorisquen una determinada tanda.

Dos amidadors de la mateixa alçada fan la mateixa ombra. El qui tinga el peu més menut cobrirà més aviat els peus d'ombra i regarà abans.

Això no és una mera especulació teòrica. Encara es conserva en la memòria dels més vells sequiers del Rafalet que un regant de Beniati, de nom el Manyà, llogava els serveis d'un amidador especial, Antoni Morú, el qual, a banda de tenir un peu menut i ser d'estatura bastant elevada, es feia un pentinat especial que li proporcionava uns ditets més d'ombra i, doncs, uns minutets més de reg. Aquests minutets, que des del punt de vista d'una tanda de moltes hores podien no tenir molta importància, devien tenir una rellevància especial en el cas de Beniati ja que la seua tanda es reduïa a una horeta i mitja. Es dóna el cas que els regants del Rafalet i els d'Atzeneta, segons que diuen ells mateixos, mai no van buscar un amidador especial, i que era el mateix sequier el que l'efectuava.

Suposem que l'amidador trampós (o, més ben dit, espavilat) fa 1,75 d'alçada, i que el pentinat especial li dóna 5 cm més d'alçada; suposem també que té un peu de 24 cm, és a dir que calça un 39 de sabata, aproximadament. L'alçada d'aquest amidador en peus propis serà de 7,5 i el temps que avançarà el moment d'obertura de la seua sèquia serà d'uns 25 minuts de mitjana. Això comparat amb el total de temps de reg que li correspon al Beniati representa un considerable augment.

Aquesta diferència la pot compensar el regant que relleve el de Beniati si li paga amb la mateixa moneda, és a dir, si també usa el truc del pentinat i de l'amidador de peu petit. D'aquesta manera, aconseguiria uns 18 minuts més de reg als 13 peus. No ens queda constància que els d'Atzeneta hagen usat mai aquesta tàctica, tot i que en són coneixedors.

Un autèntic rellotge

Un avantatge evident d'aquest rellotge de peus és que es troba a l'abast de tothom en tot moment i allà on siga, de tal manera que l'usuari afectat pot obtenir una bona aproximació al moment en que li toque regar fent-ne ús allà on es trobe. Isidre Tormo, regant actual de la sèquia d'Atzeneta i l'únic que encara amida els peus, fa les proves al terrat de sa casa i quan s'acosta el moment va a la sèquia on fa una mida definitiva abans de procedir al canvi de tanda.

Al Llibre de les meravelles del món⁶, Marco Polo, referint-se a uns savis endevinadors que es trobà en passar per Maabar, prop de l'Índia, de regrés de la Xina, diu: "... Coneixen, a més a més, l'hora del dia mirant només l'ombra d'un home dempeus". Aquest encontre se situa a les acaballes del segle XIII, tot just fa set-cents anys. Marco Polo no coneixia, doncs, la tècnica. Però ens dóna una bona referència de l'abast geogràfic del sistema de mesura de l'ombra humana per a determinar el temps.

En qualsevol cas, la precisió del rellotge de peus per a determinar la proximitat de la posta de sol i per a situar-se entre els períodes de 7 i 13 peus, ja suggereix per ella mateixa la possibilitat que aquest enginyós sistema s'haguera usat en alguna època, dins i fora del sistema de reg del Port, per a determinar referències temporals relatives a la posta de sol. Cal tenir en compte que si bé en l'actualitat són les hores uniformes i comptades des de la mitja nit les que determinen el ritme de vida de les persones, en les societats primitives ho eren l'eixida i la posta de sol i el migdia⁷. El fet que l'origen del sistema de peus siga àrab fa pensar en la possibilitat que haja servit per a determinar els diferents moments de la pregària en un territori en el qual hi manquen altres referències horàries. Cap més suggeridor que el propi desert.

L'estudi⁸ del rellotge de peus per a determinar la distància horària al moment de la posta ens ha donat la taula següent:

Quan l'ombra de l'amidador fa 6 peus, falten 4 hores per a la posta, quan fa 9 peus, en falten tres, etc.

Hem considerat que l'amidador no es descalça, la qual cosa fa que la seua alçada en peus siga aproximadament de 6,25.

Cal dir també que aquest rellotge funciona millor per a les hores més pròximes a la posta del sol i per als mesos més pròxims al solstici d'estiu però, en qualsevol cas, ens dóna sempre una bona aproximació. Els càlculs han estat efectuats per a la nostra latitud (39 ) i deixen de ser vàlids si ens n'allunyem més de 3 o 4 .

Notes

¹ Per a més informació vegeu:

SOLER, ABEL (1995): "Regadiu, toponímia i poblament islàmic a la conca alta del riu Albaida", 750 anys com a valencians: Albaida i la Vall 1245-1995, Ajuntament d'Albaida - Caixa d'Ontinyent.

SOLER, ABEL (1996): "L'hora del Palomar: un sistema de reg antic i particular", El Palomar, on es troben la sèquia i el camí, Ajuntament del Palomar - Caixa d'Ontinyent.

² Les ampolles són uns rellotges d'arena que mesuren el temps de reg de cada parcel la. També se li diu ampolla al temps mesurat i al dret de reg durant aquest temps. Trobareu més informació a: SOLER, ABEL (1995): "Regadiu, toponímia...".

³ SOLER, ABEL (1995): op.cit.

⁴ En el cas de Beniati (una altra hipòtesi), podria ser un tribut per usar la sèquia principal d'aquesta partida, que s'ha de travessar necessàriament per a conduir l'aigua del Port al Rafalet.

⁵ BÉDOUCHA-ALBERGONI, Geneviève (1976): "Système hydraulique et société dans une oasis tunisienne", Études rurals, 62, Laboratoire d'anthropologie sociale, París.

⁶ POLO, Marco (1997): Llibre de les meravelles del Món, Ed. El Bullent, Picanya, pàg. 155.

⁷ Fins el segle passat encara s'usaven a Itàlia les hores itàliques, que eren de durada regular però tenien el seu origen en el moment de la posta del sol. Unes altres hores històriques, anomenades babilòniques o mallorquines, tenien l'hora zero en l'alba.

⁸ OLIVARES I ALFONSO, Joan (1997): Reloj de pies, UNO, Barcelona, 14, pàg. 107-114.